La Senyora Dalloway - Virginia Wolf

“Estimat:

Estic segura de que em torno boja altre cop. Crec que no puc passar per una altra d’aquestes espantoses temporades. Aquesta vegada no em recuperaré. Començo a sentir veus i no puc concentrar-me. Així que estic fent el que em sembla millor. M’has donat la major de les felicitats posibles. Has estat en tots els aspectes tot el que és posible d’ésser. No crec que dues persones puguin haber estat més felices fins que aquesta terrible enfermetat aparegué. No puc lluitar més. Se que estic destroçant la teva vida, que sense mi podries treballar. I se que ho faràs. Ja ni tan sols puc escriure això correctament. No puc llegir. El que tracto de dir és que et dec tota la felicitat de la meva vida. Has estat totalment pacient amb mi, increíblement bo. Vull dir-te que…Tot el món ho sap. Si algú hagués pogut salvar-me, hauries estat tu. No em queda res excepte la certesa de la teva bondat. No puc seguir destroçant la teva vida per més temps. No crec que dues persones haguessin pogut ésser més felices del que tu i jo hem estat.

V."

Amb aquestes paraules es despedía Virginia Wolf del seu marit Leonard Wolf, quan va decidir posar fi a la seva vida un 28 de març de 1941, ofegant-se en el riu Ouse de Sussex, Anglaterra, amb les butxaques plenes de pedres.

Acabo de llegir La Senyora Dalloway.

Igual que l’Ulises de James Joyce, tot passa en un dia, un dia aparentment intrascendent. La vida de tres personatges amb unes circumstàncies molt diferents juguen a trobar-se en aquesta jornada, en el que lo únic que sembla que hagi de passar és que es prepara una festa. Amb aquest senzill argument, Wolf fa un profund i laberíntic análisis de la psicología humana. La vida i la mort, l’amor i el desamor, la rutina, la guerra, la religió, la política, l’homosexualitat i el suicidi, tot és desgranat sense ordre aparent, les idees surgeixen del no res i naveguen lliurement per la ment del lector, removent la seva ànima d’una manera subtil i lleugera, sense traumes ni cops d’efecte, sense soroll, tal com transcorre el dia de la Sra Dalloway. Fins i tot la mort passa de puntetes, sense drama, formant part de la mateixa vida. Tot és posat en un embut on giravolta amb peresa fins convergir en les últimes pagines de la novel·la.

Us proposo aquest llibre. És curt, es llegeix ràpid, però no és fàcil. Requereix un cert grau de concentració i tranquil·litat d'esperit, tenir l'ànima oberta, i no apretar-lo amb les presses. És un llibre d'anar fent, però està a l'abast de qualsevol lector que tingui ganes de llegir quelcom que li acaroni l’ànima mentre les hores passen lentament en el seu petit món particular, el seu racó de lectura.

El Festí de Babette - Isak Dinesen

Des que vaig veure per primer cop la pel·lícula Memòries d'Àfrica, que he desitjat tenir la capacitat que diuen que tenia per inventar-se contes sobre la marxa, contes llargs, poètics, imaginatius, evocadors, històries que succeïen en països estranys i llunyans, i que sumien a qui l'escoltava en un estat gairebé d'hipnosi. Bé, no ho se si era realment aixi, però les coses que no se saben, un pot fer que siguin com li agradin més. Aquesta capacitat per submergirte en el món dels contes, com quan érem uns infants, i la capacitat d'alguns lectors de deixar-se portar, malgrat l'adultesa, de no perdre la inocència i creure encara que la màgia dels contes és possible.
Des que vaig veure per primer cop, doncs, Memòries d'Àfrica, que tinc ganes de llegir-la, la Karen Blixen. Sota el pseudònim d'Isak Dinesen, escriu El Festí de Babette, un conte curt, que passa més ràpid que lent, i que no se sap ben bé què ens vol explicar fins l'última pàgina, l'última realment, deixant aixì la porta oberta per a que un mateix continui, si li ve de gust. Tenint com a punt de partida una història real i trista, Karen-Isak ens explica un conte, el conte de la Babette, el conte de com la Babette va fer un festí. Evocador, màgic, imaginatiu i poètic gairebé sense voler. Em va recordar molt, molt, els contes de James Joyce recullits a Dublinesos, tan que de vegades creia que estava llegint un d'ells.

L'únic defecte que té El Festí de Babette és que no te l'explica la Karen Blixen en persona.