No és habitual que escrigui sobre un llibre quan acabo de tancar la seva darrera pàgina. Sempre que ho faig, ja estic immersa en la lectura d’un altre. Necessito temps perque les coses que m’ha explicat s’endrecin, prenguin forma i guanyin sentit.
Aquest, però, m’ha quedat clar.
L’autor, Manuel Baixauli, rellegeix, i rescriu, i diu que és el que més li agrada fer, rescriure lo escrit, i encara, rescriure lo rescrit. Ell, el protagonista, també rescriu, i es rescriu. I Manuel Baixauli recomana, per a la lectura del seu llibre, que ha guanyat fama de difícil, una segona, tercera o quarta relectura. Per a mi no ha estat necessari. És senzill. És tan clar que, en alguns moments, ratlla la ingenuïtat, i aquest és el que fa d’aquest llibre un molt bon llibre, però un llibre que no enamora. Desperta, és cert, però sempre coses que un ja té assumides, i ho fa molt bé, però no arriba a ser la destral de Kafka que trenca la mar congelada de la nostra ment.
Baixauli escriu un home que escriu. Un llibre dins un llibre. Un home que escriu i que s’escriu a si mateix. Un llibre dins un llibre dins un llibre. I aquest home, l’autor fictici que Baixauli ha creat, inventa personatges que viuen la seva pròpia existència. Baixauli escriu un home que escriu sobre un home que viu la vida que Ell, l'autor fictici , voldria haver viscut. És clar com l’aigua clara, el protagonista del segon llibre és el propi autor fictici, o la millor versió de si mateix. Ens queda el dubte de si Baixauli és l'autor del segon llibre, que és, a la vegada, el protagonista d'aquest. És a dir, si resulta que autor real, autor fictici i protagonista, són la mateixa persona, seria un cop genial, i el llibre quedaria rodó.
Anem més enllà, seguim llegint, i cap a la meitat del llibre, el personatge és citat pel seu creador, no Baixauli, sino l'autor fictici, per anunciar-li que deixarà d’existir. El seu passat ja és del tot reconstruït i ara començarà a redactar el futur, en el qual ell ja no hi te cabuda.
L’existència del personatge deixa de tenir sentit.
I desapareix.
I én aquest punt, el llibre, el primer, l'escrit per Baixauli, planteja el més interessant de la novel·la: On van a parar els personatges dels llibres que ja no surten a la història, que són eliminats pel seu autor? Van a parar allà on va a parar tot, a l’oblit, igual que les persones que moren, els nens que no arriben a néixer, els amics que ja no tractem, i els llibres que no ens han copsat prou com per ser recordats, o que no són prou bons per subsistir al pas del temps i quedar impresos en els tractats de literatura.
Els llibres que no han sigut destral pel nostre mar congelat.
I aquest llibre, el primer, el de Baixauli, i també el segon, el de l’autor fictici, és també moltes altres coses. Sobretot és un fantàstic joc de miralls, un home escriu sobre un home que escriu sobre un home que és ell mateix, i que escriu sobre literatura. Meta-metaliteratura. I també és un crit de revolta contra el conformisme, contra el destí, contra la estupidesa humana. I també és una lluita inútil contra el temps. El pas del temps, representat per Talgo, és un personatge que no envelleix mai (el temps no envelleix...) i que camina al ritme de la maneta del rellotge.
És estrany que, amb tants ingredients, i tots tant del meu gust, el llibre no m'hagi partit per la meitat. Li falta alguna cosa, l'ingredient secret, el caliu de la seducció.
L’oblit és el destí, el pas del temps ens hi porta irremeiablement, si no és que, com diu Baixauli, ens convertim en un Shakespeare o en un Bach.
Nosaltres som les nostres obres, i només sobreviurem al pas del temps i a l’oblit si la humanitat que segueix vivint després de nosaltres, ens segueix llegint, escoltant, o admirant.
Tot lo demés que hem estat esdevindrà un asfalt sense ones, com l’interior d’un núvol.
I desapareixerà.
